Fundació TOT RAVAL

A la Xarxa

Història

Abans del segle XIV el barri del Raval era només un camp obert amb terres cultivades que abastaven la ciutat de Barcelona. A la Barcelona romana hi havia camins veïnals que van dibuixar el contorn que el barri va tenir més endavant.

El monestir de Sant Pere del Camp va ser el primer nucli important del Raval, anterior al segle X, al voltant del qual hi va haver un petita vila medieval vinculada al monestir. El creixement de Barcelona va configurar el Raval a l'espai que pren forma de diamant entre el segon cinturó de muralles (Jaume I l'any 1268, la Rambla) i el tercer i darrer cinturó (Pere el Cerimoniós, 1348, les rondes i l'avinguda del Paral·lel).

     

Copyright: Ewaa Koczorowska

El Raval estava situat als marges dels caminis principals: el Portal dels Tallers, per on els pagesos entraven les mercaderies per fornir Barcelona; el Portal de Sant Antoni, l'accés més important de la ciutat, i la Porta de Santa Madrona, al costat de les Drassanes, l'única que resta en peu.

La ciutat de Barcelona es trobava ofegada per les muralles de Jaume I i Pere el Cerimoniós va decidir fer el tercer cinturó emmurallat. Calia assegurar les expectatives de creixement urbà. Existia la tendència general de moltes ciutats de l'època, d'encerclar dins les muralles l'extensió de terreny suficient per preveure la subsistència dels habitants en temps de guerres i setges. Un altre motiu era localitzar fora del nucli urbà els establiments, serveis i activitats més molestes o poc recomanables. Però totes les expectatives de creixement de la ciutat van anar en orris. Al final del segle XIV i principi del XV, a causa de les dificultats econòmiques (el comerç marítim es desplaçava cap a l'Atlàntic), polítiques (Barcelona es va arruïnar amb la guerra contra Joan II) i socials (davallada demogràfica per pestes i epidèmies) van paralitzar el creixement del Raval, que va quedar com a zona d'activitat bàsicament agrícola.

Entre el segle XV i la desamortització de Mendizábal l'any 1837, el Raval es va convertir en "terra de convents". La gran quantitat de sòl edificable va donar peu a la instal·lació d'ordres religiosos en el marc de la Contrareforma impulsada pel Concili de Trento (1543-1563).

Al principi del segle XVIII, les indústries van començar a instal·lar-se enmig d'horts, convents i cases gremials. La prohibició d'importar teixits estampats de l'any 1718 va afavorir l'aparició de la indústria manufacturera. Entre 1770 i 1840 es va dur a terme la industrialització definitiva del barri del Raval. A partir de la segona meitat del 1700 van començar a aparèixer nous carrers amb fàbriques i habitatges per als treballadors. Van desaparèixer les cases gremials o es van subdividir en molts habitatges de lloguer per acollir els nombrosos camperols que fugien de la fam del camp (crisi agrícola de 1765-1766). Els treballadors de les fàbriques es van quedar a viure al Raval., a prop de la feina. Aquest barri es va convertir en el més dens d'Europa i es va aprofitar fins a l'últim metre quadrat edificable. Entre els anys 1783 i 1785, s'hi va instal·lar la indústria Erasme Gònima i es va aixecar la fàbrica de teixits, filats i estampats més gran del seu temps.

Les jornades dels obrers eren de dotze hores (des de les cinc del matí fins a les vuit del vespre). L'any 1829, segons el Padró de Fabricants, al Raval hi havia 74 fabricants tèxtils, 2.443 telers i 657 màquines de filar. Destacava la fàbrica Bonaplata, instal·lada al carrer dels Tallers. Tenia entre 600 i 700 treballadors i era la primera impulsada amb vapor. La culminació de tot aquest procés va ser la instal·lació coneguda com casa-fàbrica, on coincidien les instal·lacions fabrils, la representació institucional i la residència del fabricant. Aquest és el cas de l'Espanya Industrial l'any 1839 al carrer de la Riereta. El Raval era l'únic lloc dins les muralles on es podien edificar construccions grans, ja que era poc atractiu fer-ho a l'exterior a causa de la inestabilitat política (Carlisme i bandolerisme). A més, era a prop de la sortida natural de Barcelona com a ciutat portuària.

  

Copyright: Ewaa Koczorowska

El manteniment d'uns sous baixos, unes llargues jornades laborals, el tancament de les fàbriques com a demostració de força dels fabricants, la supressió de la sopa de caritat i la persecució de les associacions obreres van fer que el 2 de juliol de 1855 esclatés una vaga sota la consigna general del dret d'associació i la jornada laboral de deu hores. Les revoltes obreres contra les mecanitzacions modernes i diverses epidèmies de còlera van fer prendre la decisió d'enderrocar les muralles l'any 1859 i permetre l'expansió urbana i industrial fora d'un nucli urbà insalubre i fàcilment controlable per un moviment obrer que es començava a organitzar. L'èxode empresarial cap al pla de Barcelona va comença al principi dels anys seixanta. Una llarga llista de fabricants sortien del barri seguint les teories higienistes d'Ildefons Cerdà.

En el nou model de ciutat, el Raval va ocupar una situació perifèrica com a barri residencial obrer. A començaments del segle XX va continuar tenint una composició social eminentment obrera. Els moviments dels barri van assolir una importància que va ultrapassar les seves fronteres. L'any 1870 es va celebrar el I Congrés Obrer Espanyol; l'any 1871 el principal sindicat català de l'època, el tèxtil, es va adherir a la Primera Internacional, i l'any 1888, del carrer dels Tallers va sortir la convocatòria per reunir tots els delegats de l'Estat Espanyol per fundar la UGT al mateix barri.

El Raval es va anar convertint cada vegada més en un barri d'habitatges per a les classes amb menys poder adquisitiu, entre les quals els immigrants (exposicions universals de 1888 i 1929) n'eren una part destacada. Aquesta extracció proletària va jugar un paper important durant la Setmana Tràgica (26- 31 de juliol de 1909), durant la qual el Raval va ser un dels principals escenaris de la crema de convents i de l'enfrontament amb l'exèrcit.

L'amuntegament humà, una xarxa viària estreta i tortuosa, la proximitat del port i la dedicació de molts immobles a bars, sales d'espectacles i cases de tolerància, van acabar configurant una zona al sud del Raval que cap a l'any 1925 el periodista Àngel Marsà va batejar amb el nom de Barri Xinès. Les destruccions de la guerra i la misèria de la postguerra van perjudicar molt la vida nocturna del barri, en un procés que va acabar amb el decret de tancament de les cases de prostitució l'any 1956.

  

Copyright: Ewaa Koczorowska

Les primeres veus que van reclamar la millora del barri van sorgir als anys 30, durant la Segona República 1931-1936, amb les propostes dels arquitectes del GATCPAC. El pla Macià donava solucions racionalistes i integrades als problemes del barri. Però van ser les bombes de la Guerra Civil les que van fer els primers sanejaments urbanístics al sud del Raval (avinguda de García Morato, avui avinguda de les Drassanes). Durant els anys vuitanta del segle XX, l'Administració va impulsar una decidida política de reformes i rehabilitació d'habitatges, d'obertura d'espais i creació d'equipaments per a la comunitat, que va anar deixant en segon terme el nom de Barri Xino per recuperar la denominació històrica del Raval.

Mapa i Serveis: Districte Ciutat Vella

ACTUALITAT

Imatges

Torna la 'Mida no importa'! Iftar popular a la Rambla del Raval Jornada de presentació de resultats del projecte ‘Apadrina el teu equipament’ del curs 2013-2014

Vols rebre el Tot Raval Informa?

(C) Tot Raval 2011 - Pàgina web desenvolupada per Enfasystem.net     RSS