Com hem arribat a viure tan alienats del patiment de les persones que ens envolten? S’ho pregunta l’autora d’aquesta peça, un text en el qual no falta la crítica, però tampoc una espurna d’esperança. Barcelona, amb el seu paisatge marí i urbà, pot ser un paradís i també pot ser l’infern. La misèria és com un desert que avança implacable i erosiona la vida de tothom. Aquesta peça és la crònica d’un suïcidi. Un cant a la vida i a l’amor, però sobretot una crítica social aguda i fina.